Marató del Mediterrani 28.10.2007

El dissabte després de molts dies de descans vaig decidir apropar-me a Barcelona per tal d'apuntar-me a última hora a la marató.

L'objectiu era acabar-la com fos, i així ho vaig fer. Des de feia molts mesos estava mentalitzat per fer-la, però just abans, l'últim mes abans de la marató, pummmmmm...lesió :'(
Però no em vaig rendir. Vaig dir, Marc aquesta marató la fas si o si.

I sense entrenament, i quan dic sense entrenament és sense entrenament, per tant 0km em vaig llençar a fer-la.
Per això tot aquest últim mes, m'he estat mentalitzant, perquè ja que no podia entrenar físicament, psicològicament m'estava ja mentalitzant. El poder de la ment és molt gran. Amb la ment, amb el psique, podem fer de coses que ens semblen impossibles, pasar-les a possibles.

Jo ja sabia que des del km. 30 el meu estat físic cauria en un descens empicat. I així va ser. Fins el km 30 el ritme fou de 4'45''/km, del qual anava molt còmode, però clar, un cop arribat en aquest punt, la psique juga un paper molt important.

L'esforç per aconseguir un objectiu, una fita, un èxit personal, el simple fet s'intatar superar-se a un mateix, conèixer el seu propi cos, els seus propis límits és impresionant.

Encara que molts de vosaltres podrieu pensar, aquest en Markinho està boig, a partir del km.30 vaig començar a gaudir. Vaig començar a disfrutar.

El fet de corre, pas a pas, implicava el fet descoltar el meu cos. Escoltar com reaccionava, com em sentia segon a segon, minut a minut...
És realment molt conmovador disfrutar del patiment.

D'aquest patiment s'en esdevé experiència, no solsament en l'atletisme, sinó que aquest patiment és aplicable a molt àmbits de la vida.

Doncs ve, deixem-nos ja de rollos jejejeje i centrem-nos amb la marató.

Tal i com us he dit, fins el km. 30 anava molt bé, calculant el pas, el ritme, l'alimentació que fos l'adecuada, però en aquest punt, el meu cos diu prou. Comencen a aparèixer les rampes. Són un no parar, la solitud de la marató fa que no et treguis del cap les rampes... El circuit és monòtom i aburrit, però aquest circuit, aquesta marató l'he decidit fer-la jo, i per tant, la penso acabar...
Arribo en el km.38 i vinga ara punja el pont, i quin pon, si amb prou feines podia corre en pla, imagineu-vos en pujada, on les rampes es multimplicaven per 100, encara que crec que més eren impossibles. Les cames, sense donar-lis l'ordre destirar-les, s'em estiràben soles, s'em posaben tenses, però ja la l'acabaria...

Arribem al canal, queden 2 km, però quins quilòmetres... Buff que llargs que es fan, aburrits i pesats, em passen uns 4 corredors, estic passiu, penso: que m'edalantin, ja més igual, però en el 5è que m'adelanta penso: Markinho aquest no marxa més de 2 metres i m'enganxo al seu darrere, pujant considerablement el ritme...

Km. 41 Ànims Markinho que s'acaba, si ja n'has fet 41, ara per 1 quedaràs malament? I continuem amb el ritme de 5'20''/km i ja estic al km.42, vaaaaaaa que ja estàsssssss i intento oblidar-me de les rampes, dels dolors, dels mals, i acabo la marató esprintant jijjiji és a dir a un ritme de 4'20''/km jejejejee

Temps final: 3h44'

Objectiu: Assolit!

PD: Gràcies a molts correcats pels ànims que em vareu donar i tot el vostre suport, que realment en alguns moments s'agraeixen i molt.

Gràcies a tots!!!!

Ens veiem a Barcelona 2008!

Markinho